En José María Ánsar acabava de complir els seus trenta-quatre
anys i encara era verge. Cosa del tot lògica, tenint en comte el seu físic tan
fastigós: El seu rostre recordava al més sinistre i grotesc
dels monjos de “El Nom de la Rosa”. El seu cabell lluent i llardós, el seu
bigoti negre com un soterrani oblidat i el seu somriure de pervertit copròfag
no li eren favorables a l’hora de relacionar-se amb el sexe oposat. Tot plegat,
acompanyat d’un etern alè a contenidor de brossa orgànica, provocava la
irremeiable fugida de les fèmines a les que s’apropava bavejant de manera
subterrània.
Tanmateix,
aquestes deformitats no eren pas del tot culpa seva, pobret. La part del seu cos
que faria vomitar fins i tot a Jack l’Esbudellador era el seu cervell de rèptil.
La seva ment depravada podia anar a anys llum dels límits de tota degeneració.
En veient
quin desastre de criatura li havia sortit, son pare va pensar que ja anava sent
hora de que en José María Ánsar fiqués la tita en remull per veure si així se’n
podia treure alguna cosa de profit.
Seguint un
costum d’aquelles èpoques, el pare va dur al seu fill a una casa de barrets per
fer-li descobrir la vida. En
va triar una de barata, ja que en la cara el podien reconèixer davant del fill
i allò no tocava.
El bordell
era prou decadent i feia tuf a humanitat
i a colònia barata. Era fosc i estava ple de fum de cigarretes. Unes cortines
vermelles, menjades per les arnes i tacades de ves a saber què i quan, penjaven
per les parets. Cinc o sis senyoretes amb poca roba, poca salut i poques ganes
de treballar mostraven les seves carns toves i plenes de varius, assegudes o
esparracades en uns sofàs corcats i descolorits.
La madame (es feia dir així però tots
sabien que era de Sant Pere de Riudebitlles) es va atansar a la parella i el
pare va explicar a la senyora quina mena de peça li havia portat al teler. La
pobra dona va pensar que el xicot tenia unes necessitats de tendresa que només
una de les seves senyoretes li podia donar. Tenia l’edat perfecta i era de les
poques que feia servir el bidet.
En José
Mari va pujar a l’habitació. Encara era buida. Les parets havien estat
blanques, però aleshores estaven verdes d’humitat. Un rentamans perdia aigua de
l’aixeta i se sentia el soroll de cada gota quan es desintegrava.
Aleshores
va entrar la prostituta.
En José
María Ánsar es va quedar bocabadat.
—Hòstia, mama?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada