dimecres, 27 de febrer del 2013

Tinc el dia tonto


HÒSTIES, LA NOSTÀLGIA


T’ataca a traïció, quan menys t’ho esperes i fot mal, molt de mal. Et fa pensar en fets i persones que t’agradaven i et fa pensar també en tot allò que podries haver fet i no has fet. Però sobretot et fa pensar en com has llençat la vida a les escombraries i no has complert cap dels somnis que tenies quan encara tenies somnis.
La nostàlgia fa mal.
            En Robert tenia un dia d’aquells. Havia passat xino-xano al costat del seu antic col·legi, els Escolapis del carrer Diputació, i no va poder evitar entrar-hi.
            Va veure el pati.
            Va pujar aquells graons.
            Primer pis, segon pis...
            Acaronava la fusta de la barana amb un amor que no havia sentit quan tenia nou anys, ni quinze, ni divuit. A aquella hora ningú baixava ni pujava. Aquell silenci contrastava amb els seus records de crits de nens i adolescents que bullien per tota l’escala.
            Va sortir de l’edifici i va agafar l’autobús per tornar cap a casa.
            Sobtadament va entrar al vehicle una dona i va asseure’s al seient just davant seu. Era la Laia Puig (el nom és fictici), la bellesa de la classe de qui tots s’havien enamorat als quinze anys. Els vint i tres anys que havien passat li esqueien la mar de bé. Encara seguia gaudint d’un físic enlluernador. Seguia tenint els cabells negres (amb algun de blanc) i aquells ulls blaus preciosos.
            En Robert es va posar nerviós —allò era el destí—. Un dia que sentia la punxada de la nostàlgia es troba el seu gran amor d’adolescència. Què podia fer?
            Ella guaitava per la finestra amb la mirada perduda i en Robert es mossegava les ungles, es mossegava les pells i mossegava un paperet que duia a les mans.
            De jovenet mai no s’havia atrevit a parlar amb ella. Era massa maca per a ell, però aleshores les coses havien canviat. Aquell era el gran moment, la seva oportunitat d’or.
            —Bitllets si us plau.
            El revisor li demanava el tiquet i ell no el trobava a cap butxaca. Va trigar uns segons en adonar-se del que havia passat.
            —És que me l’he menjat.
            Li va tocar pagar una multa i suportar uns minuts humiliants. Quan el revisor va continuar amb la seva heroica tasca, en Robert va notar com se li feia un nus a la gola. La Laia havia baixat a la parada anterior.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada